Arbeca
Informació general
La vila d’Arbeca neix al peu d’un turó de 357 m d’altitud i creix al seu voltant.
Al cim del turó s’hi troben les restes de l’antic i poderós Castell dels Ducs de Cardona, que té el seu origen en una fortalesa àrab conquerida cap a la meitat del segle XII. La població s’anà construint arrecerant-se al seu entorn.
Al segle XVIII el duc de Medinaceli va introduir la varietat d’oliva arbequina. Aquesta varietat està considerada com una de les millors del món.
Al bell mig del poble s’hi troba un molí d’oli conegut com el Molí d’Argilés, un molí que s’ha pogut recuperar pràcticament tot sencer. Possiblement és de principis de segle XIX, i les premses hidràuliques que s’hi afegiren són dels anys vint de la centúria passada. El molí deixà de funcionar després de la Guerra Civil.
Llocs interès
El Castell
El Castell d’Arbeca corona, doncs, un turó, als vessants del qual creix el municipi, al bell mig d’aquest recinte històric artístic s’hi construí el col.legi Públic Albirka i les instal.lacions esportives escolars. A la seva vora hi ha un mirador sobre la paret més alta del Castell, des d’allí, s’hi domina un panorama sorprenent, amb tota la Plana d’Urgell al peu i enfront, les muntanyes del Montsec. La serralada del Pirineu deixa veure els seus pics nevats cap al nord, i al migdia, omple l’horitzó la Serra de Prades.
Si es baixa per la banda del campanar, ofereix una bona perspectiva del conjunt arquitectònic de l’Església Parroquial vista de la banda posterior, i d’una part de les muralles del Castell, on actualment hi ha els dipòsits d’aigua que abasteixen la vila.
La font de la juliana
La font de la Juliana és una surgència natural d’aigua – excavada en el substrat argilós basal – que brolla lateralment i de forma ininterrompuda en direcció al Barranc de les Comes de Maldà. L’estructura, construïda entre els segles XV i XVI, consta d’una cambra coberta amb una esplèndida volta de pedra que, a més de mantenir-la neta, redueix l’evaporació i n’assegura el seu emmagatzematge. La font és el reflex d’un temps en què l’aigua era un recurs escàs i la seva provisió obligava a esmerçar grans esforços per garantir-ne l’abastiment.
L’obra de picapedrer és molt acurada. Es troba perfectament conservada i s’emmarca en la tradició arquitectònica de construccions en pedra seca, àmpliament documentada a la comarca de les Garrigues. L’arribada del Canal d’Urgell i la generalització de reg produí el seu negament. Les obres de drenatge han permès recuperar aquest monument tot garantint la seva conservació futura.
Fortalesa ibèrica dels Vilars
HORARI
-Dissabtes i diumenges de 10:00 a 14:00.
Les visites guiades s’inciaran a les 12:00 hores.
Per visites concertades prèviament i més informació, podeu trucar al telèfon: 973 160182, de dimarts a divendres de 10:00 a 14:00.
La fortalesa dels Vilars fou habitada ininterrompudament durant 400 anys. Els seus constructors eren gent que pertanyia al grup cultural dels camps d’urnes, anomenat així pel costum d’incinerar i enterrar en vasos ceràmics les cendres dels seus morts.
Dos-cents anys després, en contacte amb altres cultures mediterrànies, els habitants de la fortalesa els Vilars van viure el procés d’iberització, esdevenint el poble anomenat pels escriptors antics com els ilergetes.
Des d’un primer moment la fortalesa va ser concebuda en els seus trets urbanístics i defensius bàsics. Una muralla de cinc metres d’amplada, una dotzena de torres, una barrera de pedres clavades (chevaux-de-frise) i un fossat la feien pràcticament inexpugnable.
L’urbanisme interior s’organitzava radialment al voltant d’una plaça presidida per una gran cisterna. Les cases es recolzaven a la muralla i obrien les seves portes a un carrer empedrat paral·lel a aquesta del qual surten radial vies radials vers la plaça i les portes d’accés al recinte. Durant els segles següents es va anul·lar la poterna de l’oest, s’obrí una porta protegida per torres al nord i s’implantà una nova xarxa viària. Les cases eren cada cop més complexes i espaioses.
El recinte no va ser destruït, sinó simplement desallotjat. Una cosa sembla segura: l’espai interior era molt reduït, la muralla, el fossat i les defenses, que havien estat la raó d’ésser de l’assentament, segles més tard esdevingueren un obstacle per al seu creixement.