Sant Bartomeu del Grau
Sant Bartomeu del Grau, situat a l’est del Lluçanès, és separat de la Plana de Vic per la costa encinglerada a llevant del municipi.
La considerable altitud dels serrats que envolten el poble, al voltant dels 900 metres, permet contemplar unes esplèndides vistes de la Plana, i les muntanyes circumdants (el Montseny, les Guilleries i el Collsacabra, el Puigsacalm), de bona part del Pirineu Oriental (el Canigó, el Puigmal, el Pedraforca, el Cadí) i de la serres situades a migdia Montserrat.
El relleu està format per un conjunt de serrats, torrents i rieres que, a Sant Bartomeu, donen un paisatge abrupte, encinglerat i ple de valls curtes i profundes.
La riera de Sant Bartomeu i la riera de les Llobateres, que neixen prop del poble, baixen, pel sud, fins la confluència amb el Méder; la Tuta i altres torrents porten les seves aigües cap a la riera de Sorreigs, que desemboca directament al Ter; i finalment, a l’oest del municipi, alguns torrents aboquen les seves aigües cap a la riera d’Olost, de la conca del Llobregat.
Fins als anys seixanta del segle XX, l’activitat principal de Sant Bartomeu del Grau era l’agrícola. L’any 1962 s’establí la fàbrica de filats i teixits que va marcar la dinàmica socioeconòmica del poble fins al dia del seu tancament, l’any 2003.
Tot i que el poble ha anat perdent la seva fesomia antiga, encara conserva moltes cases velles del segle XVIII i de principis del XIX, amb llinda i dovelles en els quals hi ha dates, creus i noms esculpits en la pedra.
Història
Les primeres noticies de Sant Bartomeu del Grau es remunten al segle X, quan surt documentada l’antiga església situada a frec de la cinglera. No hi havia cap nucli concèntric entorn d’aquest edifici i era, tanmateix, el centre religiós i, en part, l’administratiu d’aquella petita comunitat a la qual donava el nom: Sanct Barthomeu del Grau. Durant tota l’edat mitjana el lloc de Sant Bartomeu del Grau era dominat pel senyor del Castell de Gurb.
El segle XVI se separà del terme de Gurb 
per crear una batllia pròpia dominada pels Marquesos de Palmerola i, més tard, per successió, pels Alemany de Descatllar. A principis del segle XIX el terme es va constituir en municipi independent.
Des dels inicis de la seva història fins al segle XVI el poble era disseminat i avui encara se’n conserven la majoria dels masos (el Vilar, el Pujol, Vilaseca, les Ferreres, la Codina, Vilanova, el Vilaró, l’Alovet, entre d’altres). Sembla que aleshores, al segle XVI, havia començat a créixer el poble actual sota el serrat Puiggiró, al voltant de dos hostals, a banda i banda del camí transhumant que anava de la Selva al Pirineu.
Església de Sant Jaume d’Alboquers
Conjunt d’edificis situat en una elevació de terreny, format per una església, romànica en el seu origen, un mas i una antiga rectoria. L’església data del segle XI, i és una església amb volta de canó a la nau i de creueria al presbiteri.
Antigament hi havia hagut un cor de fusta. El parament exterior és molt irregular, rejuntat l’any 1995, i a l’interior hi ha força maó massís, ara tapat per la pintura. La porta, a migdia, duu la data de 1640, i al capdamunt hi ha un ull de bou corresponent a una primera reforma de l’edifici seguint els criteris marcats pel barroc. Aquesta església ha estat totalment renovada.
Església de Sant Bartomeu del Grau
El creixement al nucli de Sant Bartomeu del Grau al llarg dels segles XVII i XVIII féu que l’any 1780 s’hi traslladés el culte parroquial. Així es va construir una nova església, més espaiosa, d’estil barroc neoclàssic, al capdavall del poble.
El campanar de l’església de Sant Bartomeu del Grau, com el mateix edifici, va ser projectat i alçat pels germans Joan i Josep Font, de Manlleu, entre els anys 1780 i 1787. És de base quadrada i cos superior vuitavat, amb la típica barana de pedra, que a principis del segle XX va substituir una teulada en punxa i teules esmaltades. S’hi conserven dues magnífiques campanes, la Bartomeua i la Maria.
Església de Sant Jaume de Fonollet
L’Església de Sant Jaume de Fonollet consta d’una nau, no gaire llarga, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un sol absis. Aquest té centrada una finestra de doble esqueixada, amb l’arc de l’exterior rebaixat en el gruix del mur; exteriorment, el mur ha estat decorat amb un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes en sèries de quatre, entre cada dues bandes llombardes.
Al mur del costat de migjorn s’obre una altra finestra de doble esqueixada, i un portal amb dovelles en arc de mig punt, sense cap element decoratiu. Curiosament un portal d’unes proporcions i característiques semblants a aquest, es troba també el mur de ponent, avui tapiat, però perfectament visible.
A la porta del costat de migjorn hi ha un curiós i bell forrellat, molt simple i de forma tradicional, però amb unes decoracions geomètriques, que consisteixen a combinar la línia trencada amb punts.
Església de Sant Genís Sadevesa
L’edifici pren el nom de la propera masia de la Devesa, i està annexionat a una antiga masoveria a la part de ponent. És una església romànica ben orientada, composta d’una nau rectangular capçada a llevant per un absis semicircular, dels segles XI-XII, amb el campanaret d’espadanya. L’absis és la part més notable i millor conservada de l’obra original, ornat per un fris d’arcuacions cegues, de tipus llombard, repartit en tres registres de quatres arcuacions cada un, separats per lesenes verticals; i el portal és l’original romànic, d’arc de mig punt.
Església Vella
Situada al lloc anomenat el Grau, prop del cingle, és l’origen del poble i conserva una part de la seva construcció i les traces del que fou una església romànica del segle X. Es documenta a partir de l’any 961 i continua apareixent esmentada en els següents. Fou renovada al segle XI i substituí ab l’afegit d’unes capelles laterals fins a l’any 1780, quan es traslladà el culte a l’actual església parroquial. La intervenció arqueològica que s’hi està duent a terme en l’actualitat ha de permetre recuperar la planta originària de l’edifici, i identificar les vicissituds que ha sofert la construcció al llarg del temps fins al seu abandó definitiu. Gaudeix d’una excel·lent situació topogràfica respecte a les panoràmiques de l’entorn, i complementa el traçat del GR-3 del Sender de Gran Recorregut.
Sant Miquel de l’Elm
Capella que es trobava situada al nord del terme, a molt poca distància del mas de Sant Miquel, dalt d’un petit turó. Les primeres notícies daten de l’any 1179, any en què fou consagrada pel bisbe de Vic, Pere Redorta. Se segueix documentant fins al 1404, quan ja no es coneix cap més notícia de la seva existència, la qual cosa fa pensar en una decadència del culte i en un enrunament de la capella, que podria ser causat pels terratrèmols del segle XV. A principis del segle XX es veien les restes de l’església que desaparegueren quan es renovà el mas Sant Miquel, tan antic com la capella.
Font del Vicari
L’indret de la Font del Vicari és un punt d’interès paisatgístic situat al nord-est del municipi de Sant Bartomeu del Grau. Es troba a 800 metres d’altitud, a tocar del rec del Vilar.
Per la font hi passa el corriol que va de Sant Bartomeu a Santa Perpètua que coincideix amb un tram del sender de Gran Recorregut GR-3.
Mirador Roc Llarg
Sant Bartomeu del Grau, és separat de la Plana de Vic per la costa encinglerada a llevant del poble. La considerable altitud dels serrats que envolten el poble, al voltant dels 900 metres, permet contemplar unes esplèndides vistes de la Plana de Vic, i les muntanyes circumdants (el Montseny, les Gilleries, el Collsacabra i el Puigsacalm), de bona part del Pirineu Oriental (el Canigó, el Puigmal, el Pedraforca i el Cadí) i de les serres a migdia (Montserrat). Un bon lloc per divisar aquestes extraordinàries panoràmiques és el mirador del Roc Llarg.
Baumes del Molí de la Codina
Es troben situades entre Rogers i les Ferreres, concretament, més avall del molí, a la Riera de les Llobateres.
El seu origen és degut a l’erosió de la Riera en travessar el nivell de calcàries a de Sant Bartomeu, unes calcàries d’origen coral·lí formades a l’Eocè. Les balmes són un indret amb un alt valor geològic, ecològic i paisatgístic. La vegetació de ribera està dominada per boixos, freixes, aurons i roures.
Pel que fa a la fauna, les balmes són un refugi natural que ha facilitat que hi hagi caus de teixons i hi faci niu alguna parella de ducs.